Arxiu d'etiquetes: inversions

Tot a punt per iniciar el Pla Juncker

L’estiu passat, durant una conferència de bancs centrals celebrada als EUA, Mario Draghi, director del Banc Central Europeu, reconeixia obertament que la política d’austeritat fiscal havia dut a la UE a un estat d’anèmia econòmica que demanava un tractament gairebé de xoc per augmentar la demanda agregada i generar ocupació; quelcom que la política monetària per si sola no podria fer, tot i que ja havia decidit començar a fer-la tan expansiva com fos possible.

Jean-Claude Juncker, recentment anomenat President de la Comissió Europea, li agafava el guant i anunciava un pla d’inversions que hauria de mobilitzar més de 300.000 milions d’euros en els propers tres anys; una xifra que esperava assolir emprant com a palanca un fons públic de 21.000 milions, per cobrir les primeres pèrdues dels inversors privats disposats a endegar projectes de risc generadors d’ocupació. Continua llegint Tot a punt per iniciar el Pla Juncker

Pla Juncker: entre esperança i realisme

El Pla Juncker, tècnicament denominat Fons Europeu per a Inversions Estratègiques, té el gran mèrit d’haver canviat el debat de les retallades pel de les inversions. I això en sí mateix no és pas poca cosa. A banda els fets i els fins per desencadenar-los,  l’economia es belluga en funció d’expectatives. I canviar aquestes en sentit positiu era l’objectiu primer, sinó l’únic, que perseguia Juncker.

Jean-Claude Juncker
Font: ec.europa.eu

Continua llegint Pla Juncker: entre esperança i realisme

El dilema sobre les inversions que amenaça el TTIP

L’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions (TTIP en les sigles en anglès) entre els Estats Units i la Unió Europea és el principal acord de lliure comerç mai vist. No només per la seva magnitud -incorpora els dos principals blocs econòmics del món- sinó també per la complexitat de les seves negociacions, que encara estan en marxa i lluny de concloure. S’acostuma a comentar que aquest acord pot arribar a canviar radicalment el comerç internacional i  reconfigurar els espais geopolítics globals. Segurament sigui un clam una mica desmesurat ja que, en aquest cas, la baixada d’aranzels que es pugui aconseguir és massa baixa com per a afectar el comerç. Els EUA i la UE són de les regions amb menys barreres comercials i, de mitja, els aranzels estan situats només al 4%. Únicament les barreres no-aranzelàries, com els requisits tècnics d’un producte, poden suposar una barrera comercial prou significativa. Però sí que les negociacions poden destapar un flux d’inversions força considerable entre l’est i oest de l’Atlàntic. El TTIP tracta essencialment, doncs, sobre facilitar i protegir inversions més que no pas obrir comerç.

Hi ha diversos temes que estan al centre de la polèmica en la que es troba encallat el TTIP. En particular, s’assenyala el risc que Europa acabi forçada a una reducció dels estàndards ambientals, laborals o de qualitat dels productes; la manca de transparència i participació civil en les negociacions; i, en especial, l’anomenat Mecanisme de Disputa Estat-Inversors (ISDS en les sigles en anglès). Centrem-nos en aquest darrer, ja que és el que lliga amb els altres dos temes. L’ISDS serveix, en poques paraules, per a assegurar que els inversors estrangers estan efectivament protegits davant accions discriminatòries o abusives per part de les autoritats del país on han invertit. És una clàusula que s’afegeix als tractats d’inversió entre països i que permet als inversors portar a l’Estat a judici si aquest implementa una política que perjudiqui injustament els seus interessos. Certament, l’ISDS ha estat protegint de manera correcta als inversors de males pràctiques que començaven a abundar als països en vies de desenvolupament tals com: expropiació dels actius dels inversors a la força o sota una compensació injusta; discriminació comercial davant competidors locals; revocació sense justificació de llicències comercials per a operar al país; o bé, abusos econòmics per part del govern com, per exemple, no permetre repatriar capital financer.

La severitat amb la que es redacten aquestes clàusules ha anat a l’alça durant aquests darrers anys, a mesura que els governs d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina competien entre ells per a atreure inversions d’Occident. En paral·lel, les crítiques pel mal ús de l’ISDS anaven en augment. Els crítics denunciaven que s’estava donant un poder desmesurat als inversors davant els Estats. L’ISDS, diuen, lliga als governs -i la seva sobirania- de mans a l’hora de dur a terme qualsevol canvi de política o de regulacions que pugui violar les garanties i estàndards de negoci que l’Estat havia firmat als tractats d’inversió. És a dir, no es poden canviar les regles del joc, sota risc que un inversor internacional iniciï una acció legal. Un bon exemple de la perversitat d’aquest mecanisme el dóna Alemanya. D’ençà que el govern de Merkel va decidir al 2011 dur a terme una “apagada nuclear”, que reflectia un bon consens polític i social, diverses empreses presents al país amb interessos en l’energia nuclear han denunciat a l’Estat per la pèrdua de negoci que els pertoca en virtut dels acords d’inversió firmats. La mateixa lògica aplica en cas que un país europeu, en un moment donat, decideixi prohibir els aliments genèticament modificats, afectant als productors dels Estats Units. El risc, per tant, no és tant que la UE acabi baixant els estàndards, com clamen els crítics, sinó que sigui reticent a establir-ne més si d’aquesta manera està afectant negativament els interessos dels inversors.

La idoneïtat de l’ISDS també és atacada pel flanc liberal. Així, per exemple, el Cato Institute exposava en un informe (el resum aquí) a principis d’any les raons per les quals aquesta clàusula atempta, de fet, contra el lliure comerç. En essència, l’ISDS distorsionaria les decisions d’inversió que fan les empreses. Aquest mecanisme actua com un subsidi “tapat” per a empreses que, sense ell, no invertirien ja que no es poden permetre els riscos intrínsecs de la inversió -el que es coneix com a risc moral-. A més, atorga privilegis a les empreses estrangeres davant les nacionals, que no estan protegides per aquest mecanisme. I, en certa manera, aquestes grans empreses ja són capaces per si mateixes d’avaluar el risc polític que té una inversió.

En definitiva, és un mecanisme criticat tant per la dreta com per l’esquerra. Només és desitjat pels “vested interests”, els principals beneficiats de l’ISDS, que són els únics que tenen influència i participen a les negociacions. És per això que l’ISDS encara és present al TTIP, tot i que comença a ser qüestionat. Una nota recent de la Comissió Europea comenta que cal trobar aquell mecanisme que pugui equilibrar el dret dels Estats a regular i la necessitat de protegir als inversors -un equilibri potser impossible de trobar?-. En un cas com el TTIP, entre països avançats amb un Estat de dret més que acceptable, té poc sentit que l’ISDS hi consti. S’allunya dels motius justificats pels quals es va idear inicialment -males pràctiques discriminatòries dels Estats- i pot ser molt mal usat. Si contribueix a alguna cosa, és a augmentar l’escepticisme de la societat i d’alguns polítics que el TTIP no és beneficiós quan, d’una altra manera, sí que ho seria. Sense aquest mecanisme, per tant, hi hauria més possibilitats d’arribar a un bon acord.

Roger Guiu forma part d’eKonomicus, un col·lectiu de joves economistes per a promoure anàlisi i debat independent sobre l’economia global. El podeu seguir a Twitter: @guiuint o @eKonomicus

El dilema sobre les inversions que amenaça el TTIP

L’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions (TTIP en les sigles en anglès) entre els Estats Units i la Unió Europea és el principal acord de lliure comerç mai vist. No només per la seva magnitud -incorpora els dos principals blocs econòmics del món- sinó també per la complexitat de les seves negociacions, que encara estan en marxa i lluny de concloure. S’acostuma a comentar que aquest acord pot arribar a canviar radicalment el comerç internacional i  reconfigurar els espais geopolítics globals. Segurament sigui un clam una mica desmesurat ja que, en aquest cas, la baixada d’aranzels que es pugui aconseguir és massa baixa com per a afectar el comerç. Els EUA i la UE són de les regions amb menys barreres comercials i, de mitja, els aranzels estan situats només al 4%. Únicament les barreres no-aranzelàries, com els requisits tècnics d’un producte, poden suposar una barrera comercial prou significativa. Però sí que les negociacions poden destapar un flux d’inversions força considerable entre l’est i oest de l’Atlàntic. El TTIP tracta essencialment, doncs, sobre facilitar i protegir inversions més que no pas obrir comerç.

Hi ha diversos temes que estan al centre de la polèmica en la que es troba encallat el TTIP. En particular, s’assenyala el risc que Europa acabi forçada a una reducció dels estàndards ambientals, laborals o de qualitat dels productes; la manca de transparència i participació civil en les negociacions; i, en especial, l’anomenat Mecanisme de Disputa Estat-Inversors (ISDS en les sigles en anglès). Centrem-nos en aquest darrer, ja que és el que lliga amb els altres dos temes. L’ISDS serveix, en poques paraules, per a assegurar que els inversors estrangers estan efectivament protegits davant accions discriminatòries o abusives per part de les autoritats del país on han invertit. És una clàusula que s’afegeix als tractats d’inversió entre països i que permet als inversors portar a l’Estat a judici si aquest implementa una política que perjudiqui injustament els seus interessos. Certament, l’ISDS ha estat protegint de manera correcta als inversors de males pràctiques que començaven a abundar als països en vies de desenvolupament tals com: expropiació dels actius dels inversors a la força o sota una compensació injusta; discriminació comercial davant competidors locals; revocació sense justificació de llicències comercials per a operar al país; o bé, abusos econòmics per part del govern com, per exemple, no permetre repatriar capital financer.

La severitat amb la que es redacten aquestes clàusules ha anat a l’alça durant aquests darrers anys, a mesura que els governs d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina competien entre ells per a atreure inversions d’Occident. En paral·lel, les crítiques pel mal ús de l’ISDS anaven en augment. Els crítics denunciaven que s’estava donant un poder desmesurat als inversors davant els Estats. L’ISDS, diuen, lliga als governs -i la seva sobirania- de mans a l’hora de dur a terme qualsevol canvi de política o de regulacions que pugui violar les garanties i estàndards de negoci que l’Estat havia firmat als tractats d’inversió. És a dir, no es poden canviar les regles del joc, sota risc que un inversor internacional iniciï una acció legal. Un bon exemple de la perversitat d’aquest mecanisme el dóna Alemanya. D’ençà que el govern de Merkel va decidir al 2011 dur a terme una “apagada nuclear”, que reflectia un bon consens polític i social, diverses empreses presents al país amb interessos en l’energia nuclear han denunciat a l’Estat per la pèrdua de negoci que els pertoca en virtut dels acords d’inversió firmats. La mateixa lògica aplica en cas que un país europeu, en un moment donat, decideixi prohibir els aliments genèticament modificats, afectant als productors dels Estats Units. El risc, per tant, no és tant que la UE acabi baixant els estàndards, com clamen els crítics, sinó que sigui reticent a establir-ne més si d’aquesta manera està afectant negativament els interessos dels inversors.

La idoneïtat de l’ISDS també és atacada pel flanc liberal. Així, per exemple, el Cato Institute exposava en un informe (el resum aquí) a principis d’any les raons per les quals aquesta clàusula atempta, de fet, contra el lliure comerç. En essència, l’ISDS distorsionaria les decisions d’inversió que fan les empreses. Aquest mecanisme actua com un subsidi “tapat” per a empreses que, sense ell, no invertirien ja que no es poden permetre els riscos intrínsecs de la inversió -el que es coneix com a risc moral-. A més, atorga privilegis a les empreses estrangeres davant les nacionals, que no estan protegides per aquest mecanisme. I, en certa manera, aquestes grans empreses ja són capaces per si mateixes d’avaluar el risc polític que té una inversió.

En definitiva, és un mecanisme criticat tant per la dreta com per l’esquerra. Només és desitjat pels “vested interests”, els principals beneficiats de l’ISDS, que són els únics que tenen influència i participen a les negociacions. És per això que l’ISDS encara és present al TTIP, tot i que comença a ser qüestionat. Una nota recent de la Comissió Europea comenta que cal trobar aquell mecanisme que pugui equilibrar el dret dels Estats a regular i la necessitat de protegir als inversors -un equilibri potser impossible de trobar?-. En un cas com el TTIP, entre països avançats amb un Estat de dret més que acceptable, té poc sentit que l’ISDS hi consti. S’allunya dels motius justificats pels quals es va idear inicialment -males pràctiques discriminatòries dels Estats- i pot ser molt mal usat. Si contribueix a alguna cosa, és a augmentar l’escepticisme de la societat i d’alguns polítics que el TTIP no és beneficiós quan, d’una altra manera, sí que ho seria. Sense aquest mecanisme, per tant, hi hauria més possibilitats d’arribar a un bon acord.

Roger Guiu forma part d’eKonomicus, un col·lectiu de joves economistes per a promoure anàlisi i debat independent sobre l’economia global. El podeu seguir a Twitter: @guiuint o @eKonomicus