Arxiu d'etiquetes: Comissió Europea

Tot a punt per iniciar el Pla Juncker

L’estiu passat, durant una conferència de bancs centrals celebrada als EUA, Mario Draghi, director del Banc Central Europeu, reconeixia obertament que la política d’austeritat fiscal havia dut a la UE a un estat d’anèmia econòmica que demanava un tractament gairebé de xoc per augmentar la demanda agregada i generar ocupació; quelcom que la política monetària per si sola no podria fer, tot i que ja havia decidit començar a fer-la tan expansiva com fos possible.

Jean-Claude Juncker, recentment anomenat President de la Comissió Europea, li agafava el guant i anunciava un pla d’inversions que hauria de mobilitzar més de 300.000 milions d’euros en els propers tres anys; una xifra que esperava assolir emprant com a palanca un fons públic de 21.000 milions, per cobrir les primeres pèrdues dels inversors privats disposats a endegar projectes de risc generadors d’ocupació. Continua llegint Tot a punt per iniciar el Pla Juncker

Anuncis

Europeïtzació descentralitzada?

Mentre la Comissió Europea diu a Grècia què ha de fer si vol rebre diners, l’inefable Varoufakis assisteix a congressos on explica què ha de fer Europa per sortir de l’atzucac. Geni i figura que no faltin. Ni tampoc idees dignes, si més no, de ser tingudes en compte. La darrera, presentada a Itàlia la setmana passada i recollida al seu blog[1], proposa una tercera via entre la federalització europea i el punt mort actual. Continua llegint Europeïtzació descentralitzada?

Pla Juncker: entre esperança i realisme

El Pla Juncker, tècnicament denominat Fons Europeu per a Inversions Estratègiques, té el gran mèrit d’haver canviat el debat de les retallades pel de les inversions. I això en sí mateix no és pas poca cosa. A banda els fets i els fins per desencadenar-los,  l’economia es belluga en funció d’expectatives. I canviar aquestes en sentit positiu era l’objectiu primer, sinó l’únic, que perseguia Juncker.

Jean-Claude Juncker
Font: ec.europa.eu

Continua llegint Pla Juncker: entre esperança i realisme

Nova commissió en acció

El passat 1 de novembre va prendre possessió la Comissió Europea, corresponent a la 8a. legislatura. L’equip presidit per Jean-Claude Juncker va ser aprovat pel Parlament Europeu el passat 26 d’octubre, amb 423 vots a favor, 206 en contra i 46 abstencions.

comission junker

Una de les novetats introduïdes per Juncker és el treball dels comissaris en grups temàtics (clusters), sota la coordinació de les vicepresidències. Aquest canvi augmenta la comunicació entre els diversos comissaris, amb l’objectiu que les propostes de la Comissió incloguin una visió completa i global.

La introducció d’aquesta nova manera de treballar, en part, respon a les prioritats establertes pel President de la Comissió per a aquest mandat. Al juliol, Jean-Claude Juncker va presentar la seva agenda per a Europa, es a dir, les grans línies directrius de la seva Comissió. En concret, els àmbits seleccionats destaquen pel seu caràcter ambiciós i europeista.

A continuació, us detallem les polítiques més rellevants de la Comissió Juncker:

Recuperar el creixement econòmic europeu

Tot i la situació d’incipient recuperació econòmica dels últims mesos, la situació socieconòmica dels països europeus continua sent molt delicada. El manteniment d’altes taxes d’atur en països perifèrics, així com el progressiu endeutament públic de molts estats membres afecten en gran mesura al nivell de vida dels ciutadans, cada vegada més desafectes amb les polítiques de la Unió Europea. D’altra banda, aquesta situació de crisi i recessió econòmica no ha afectat de la mateixa manera als països emergents, que han continuat creixent de manera constant i s’han posicionat com a economies de referència en el sistema mundial.

Per aquestes raons, la Comissió Europea adopta com a principals objectius la generació de creixement econòmic, i en particular, la creació d’ocupació. Per assolir aquests objectius, es proposa aprofundir en la integració del mercat comú, especialment en àrees com l’energia, el mercat de capitals i els continguts digitals.

Unió energètica i creixement sostenible

La idea de crear una unió energètica forma part de les iniciatives que fomenten l’aprofundiment del mercat comú i la competitivitat de les empreses europees, que es beneficiarien d’una important reducció de costos. A més a més, les tenses relacions amb Rússia i Ucraina, principals socis energètics dels estats membres orientals, han evidenciat la necessitat d’una acció europea conjunta en aquesta matèria.

D’altra banda, la Comissió manté el compromís de la UE amb la lluita contra el canvi climàtic, especialment amb la reducció d’emissions de diòxid de carboni (CO2). Una de les prioritats d’aquesta Comissió és la implementació d’un mercat de drets d’emissió (ETS en anglès) que fomenti la inversió en energies renovables.

Unió bancària i mercat de capitals

Arrel de la crisi financera de 2009, s’ha evidenciat la necessitat de dotar-se d’una regulació del mercat de capitals en l’àmbit supranacional. Des de la Unió Europea s’han adoptat diverses mesures, tenint en consideració l’existència d’una moneda única entre molts membres (eurozona) i la supervisió de la política monetària per part del BCE.

Aquests dies ha entrat en vigor el Mecanisme Únic de Supervisió (MUS) que dóna al BCE les potestats per supervisar les entitats bancàries dels estats membres. Aquest instrument, juntament amb el Mecanisme Únic de Resolució (MUR), esdevindrà un dels pilars de la unió bancària. La implementació d’aquest projecte serà complementat per l’activitat del comissari Jonathan Hill, especialment designat per a afers d’Estabilitat Financera, Serveis Financers i Unió de Mercats de Capitals.

Agenda Digital

Durant aquest mandat, la Comissió impulsarà la creació d’un mercat integrat de telecomunicacions. Això implicarà la desaparició de les barreres nacionals en favor d’una regulació única europea, especialment en termes de copyright i protecció de dades personals. La finalitat d’aquesta equiparació en l’àmbit de les telecomunicacions es afavorir la inversió i el desenvolupament d’empreses  de contingut digitals en tot el continent europeu.

Per a més informació sobre els àmbits d’actuació de la nova Comissió Europea, us recomanem els següents informes:

Memos to the EU leadership (Bruegel)

Priorities for the Juncker Commission: Policy recommendations and advice (CEPS)

El TTIP, des de l’òptica francesa

L’estat francès és el segon país més poblat de la Unió Europea i la cinquena potència mundial en termes de PIB, segons el FMI. La seva relació amb Estats Units és especialment estreta: França és el tercer soci comercial de la potència americana a Europa (després d’Alemanya i el Regne Unit) i els Estats Units són el principal destí extracomunitari de les exportacions i inversions franceses. Considerant això, és evident que l’aprovació d’un projecte com el TTIP tindrà uns efectes considerables sobre l’economia francesa.

Tot i haver sigut objecte d’una sessió al Senat francès amb anterioritat, les eleccions europees van ser l’escenari propici per a generalitzar el debat sobre les implicacions del TTIP a França. Durant el període de campanya electoral, es va destacar la responsabilitat dels europarlamentaris en l’aprovació d’aquest acord, que va esdevenir un dels principals temes de l’agenda electoral.

Aquest fenomen va obligar als partits polítics a posicionar-se de manera clara. La fitxa elaborada per Notre Europe reporta clarament les diverses tendències entre els eurodiputats francesos. En termes generals, el Partit Socialista va adoptar una posició cauta: tot i destacar els beneficis d’accés al mercat americà per a les empreses, es va manifestar clarament contrari a la inclusió de determinats àmbits (l’audiovisual, la cultura, la defensa i protecció de les dades personals i mesures mediambientals) i l’eliminació del Tribunal d’Arbitratge (ISDS). Alguns partits del centre ideològic, com l’UMP,  han expressat la seva desconfiança cap a un acord que posa en risc el model europeu, derogant estàndards de qualitat. Des de posicions més radicals (tant de dreta com esquerra) i ecologistes s’han mobilitzat clarament en contra del TTIP, considerat una amenaça a la sobirania de l’estat i la consolidació dels drets de les multinacionals en detriment dels drets dels consumidors.

El govern de François Hollande, en coherència amb la posició del seu partit, ha deixat clar que el marge de negociació està clarament definit i que el sector audiovisual i la protecció dels drets dels consumidors s’ha de mantenir fora del procés de liberalització. Recentment, el secretari de Comerç Exterior s’ha dirigit a la Comissió Europea demanant una major transparència en el procés de negociacions.

Segons una enquesta de l’Institut CSA (realitzat el maig de 2014), la societat francesa no està familiaritzada amb el TTIP i amb els seus efectes sobre l’economia. En principi, valora positivament la promoció dels intercanvis entre Estats Units i la Unió Europea, però existeix un fort sentiment de desconfiança en termes de seguretat sanitària. Tanmateix, preval la creença de que el tractat beneficiarà sobretot als Estats Units i es critica la falta de transparència en relació amb les negociacions.

Aquest clima d’incertesa i falta de cohesió de l’opinió pública francesa és fruit d’una sèrie de preocupacions. La introducció d’aliments genèticament modificats, de pollastres desinfectats amb clor o de vedella tractada amb hormones ha creat l’alarma entre els consumidors francesos, tot i que la Comissió Europea ha assegurat que no forma part de la negociació. Un altre risc que preocupa la ciutadania és la possibilitat de que el fràcking (una tècnica d’extracció de petroli molt agressiva amb el medi ambient) s’estengui com a pràctica habitual a Europa.

Per últim, hi ha un factor molt influent en la societat francesa que contribueix a aquest clima de desconfiança i és el concepte de “sobirania”. Tot i ser dels països més actius en el procés d’integració, França és fortament reticent a qualsevol mesura que sigui percebuda com una cessió o un atac a la sobirania nacional. Per aquest motiu, l’opinió pública francesa no valora positivament arguments com la liberalització comercial i la creació d’un Tribunal d’Arbitratge imparcial, donat que això s’interpreta com una cessió de sobirania a actors multinacionals al marge de l’estat.

En resum, el debat sobre les implicacions del TTIP continua obert. El govern francès i els grups polítics s’han mantingut actius sota l’escrutini dels mitjans de comunicació i d’una societat civil amb capacitat de mobilització. Està clar que les properes rondes de negociació seran de gran interès per al públic francès.

El dilema sobre les inversions que amenaça el TTIP

L’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions (TTIP en les sigles en anglès) entre els Estats Units i la Unió Europea és el principal acord de lliure comerç mai vist. No només per la seva magnitud -incorpora els dos principals blocs econòmics del món- sinó també per la complexitat de les seves negociacions, que encara estan en marxa i lluny de concloure. S’acostuma a comentar que aquest acord pot arribar a canviar radicalment el comerç internacional i  reconfigurar els espais geopolítics globals. Segurament sigui un clam una mica desmesurat ja que, en aquest cas, la baixada d’aranzels que es pugui aconseguir és massa baixa com per a afectar el comerç. Els EUA i la UE són de les regions amb menys barreres comercials i, de mitja, els aranzels estan situats només al 4%. Únicament les barreres no-aranzelàries, com els requisits tècnics d’un producte, poden suposar una barrera comercial prou significativa. Però sí que les negociacions poden destapar un flux d’inversions força considerable entre l’est i oest de l’Atlàntic. El TTIP tracta essencialment, doncs, sobre facilitar i protegir inversions més que no pas obrir comerç.

Hi ha diversos temes que estan al centre de la polèmica en la que es troba encallat el TTIP. En particular, s’assenyala el risc que Europa acabi forçada a una reducció dels estàndards ambientals, laborals o de qualitat dels productes; la manca de transparència i participació civil en les negociacions; i, en especial, l’anomenat Mecanisme de Disputa Estat-Inversors (ISDS en les sigles en anglès). Centrem-nos en aquest darrer, ja que és el que lliga amb els altres dos temes. L’ISDS serveix, en poques paraules, per a assegurar que els inversors estrangers estan efectivament protegits davant accions discriminatòries o abusives per part de les autoritats del país on han invertit. És una clàusula que s’afegeix als tractats d’inversió entre països i que permet als inversors portar a l’Estat a judici si aquest implementa una política que perjudiqui injustament els seus interessos. Certament, l’ISDS ha estat protegint de manera correcta als inversors de males pràctiques que començaven a abundar als països en vies de desenvolupament tals com: expropiació dels actius dels inversors a la força o sota una compensació injusta; discriminació comercial davant competidors locals; revocació sense justificació de llicències comercials per a operar al país; o bé, abusos econòmics per part del govern com, per exemple, no permetre repatriar capital financer.

La severitat amb la que es redacten aquestes clàusules ha anat a l’alça durant aquests darrers anys, a mesura que els governs d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina competien entre ells per a atreure inversions d’Occident. En paral·lel, les crítiques pel mal ús de l’ISDS anaven en augment. Els crítics denunciaven que s’estava donant un poder desmesurat als inversors davant els Estats. L’ISDS, diuen, lliga als governs -i la seva sobirania- de mans a l’hora de dur a terme qualsevol canvi de política o de regulacions que pugui violar les garanties i estàndards de negoci que l’Estat havia firmat als tractats d’inversió. És a dir, no es poden canviar les regles del joc, sota risc que un inversor internacional iniciï una acció legal. Un bon exemple de la perversitat d’aquest mecanisme el dóna Alemanya. D’ençà que el govern de Merkel va decidir al 2011 dur a terme una “apagada nuclear”, que reflectia un bon consens polític i social, diverses empreses presents al país amb interessos en l’energia nuclear han denunciat a l’Estat per la pèrdua de negoci que els pertoca en virtut dels acords d’inversió firmats. La mateixa lògica aplica en cas que un país europeu, en un moment donat, decideixi prohibir els aliments genèticament modificats, afectant als productors dels Estats Units. El risc, per tant, no és tant que la UE acabi baixant els estàndards, com clamen els crítics, sinó que sigui reticent a establir-ne més si d’aquesta manera està afectant negativament els interessos dels inversors.

La idoneïtat de l’ISDS també és atacada pel flanc liberal. Així, per exemple, el Cato Institute exposava en un informe (el resum aquí) a principis d’any les raons per les quals aquesta clàusula atempta, de fet, contra el lliure comerç. En essència, l’ISDS distorsionaria les decisions d’inversió que fan les empreses. Aquest mecanisme actua com un subsidi “tapat” per a empreses que, sense ell, no invertirien ja que no es poden permetre els riscos intrínsecs de la inversió -el que es coneix com a risc moral-. A més, atorga privilegis a les empreses estrangeres davant les nacionals, que no estan protegides per aquest mecanisme. I, en certa manera, aquestes grans empreses ja són capaces per si mateixes d’avaluar el risc polític que té una inversió.

En definitiva, és un mecanisme criticat tant per la dreta com per l’esquerra. Només és desitjat pels “vested interests”, els principals beneficiats de l’ISDS, que són els únics que tenen influència i participen a les negociacions. És per això que l’ISDS encara és present al TTIP, tot i que comença a ser qüestionat. Una nota recent de la Comissió Europea comenta que cal trobar aquell mecanisme que pugui equilibrar el dret dels Estats a regular i la necessitat de protegir als inversors -un equilibri potser impossible de trobar?-. En un cas com el TTIP, entre països avançats amb un Estat de dret més que acceptable, té poc sentit que l’ISDS hi consti. S’allunya dels motius justificats pels quals es va idear inicialment -males pràctiques discriminatòries dels Estats- i pot ser molt mal usat. Si contribueix a alguna cosa, és a augmentar l’escepticisme de la societat i d’alguns polítics que el TTIP no és beneficiós quan, d’una altra manera, sí que ho seria. Sense aquest mecanisme, per tant, hi hauria més possibilitats d’arribar a un bon acord.

Roger Guiu forma part d’eKonomicus, un col·lectiu de joves economistes per a promoure anàlisi i debat independent sobre l’economia global. El podeu seguir a Twitter: @guiuint o @eKonomicus

Cimera europea extraordinària després de les eleccions

Aquesta tarda se celebrarà a Brussel·les una cimera extraordinària dels vint-i-vuit caps d’estat de la Unió Europea amb el propòsit d’analitzar els resultats de les eleccions i les possibilitats de constituir una majoria estable dins del Parlament Europeu.

La cimera estarà presidida per Herman Van Rompuy, que probablement tindrà un paper central per al vincle postelectoral entre el Parlament Europeu i el Consell Europeu.

La cimera podria accelerar el procés de decisió en relació al nomenament del President de la Comissió. El Tractat de Lisboa determina que és el Consell Europeu qui ha d’elegir el candidat, però tenint en consideració el resultat de les eleccions al Parlament.

Tot i que els resultats són clars, amb 214 escons per al Partit Popular Europeu i 189 per al Partit Socialista Europeu, Martin Schulz no vol deixar el càrrec de President de la Comissió en mans de Jean-Claude Juncker i s’apunta que podria estar intentant formar una coalició, mentre que altres partits polítics no estan d’acord  en donar suport a cap d’aquests dos candidats.

Aquesta situació post-25 de maig amb una cimera en la que es discutirà la situació a porta tancada i en la que els partits polítics no volen acceptar com a president de la Comissió als líders d’altres partits és necessari preguntar-se si es complirà el que els partits polítics han promès: que un dels cinc candidats ocupi aquest càrrec.

Per a més informació, us recomanem consultar l’article “Strategists: reviewing possible coalition scenarios” publicat a Euroactiv i l’article “Euro-politcians head to the back room” publicat a NewEurope.

Si voleu conèixer quina serà l’evolució per a la constitució d’un nou cicle polític europeu, podeu consultar la nova secció titulada “Inici de la 8a. Legislatura” del blog.

El debat “presidencialista” Eurovision

El principal debat entre els candidats a presidir la Comissió Europea va tenir lloc el 15 de maig. Va ser un debat d’uns 90 minuts de durada, retransmès per 146 mitjans de comunicació procedents de 30 països. 

Principals àmbits de debat

Economia: austeritat i atur juvenil

En aquest eix de debat, els candidats van defensar diverses propostes com: la inversió en energies renovables, sanitat i educació (Ska Keller); la creació d’un ‘European New Deal’ i la condonació de part del deute (A.Tsipras); la lluita contra el frau fiscal i la inversió en continguts digitals i energia (M. Schulz); l’equilibri fiscal i la creació d’un mercat comú digital (J.C.Junker) i l’impuls d’una nova onada d’integració en l’àmbit bancari, de les telecomunicacions, energètic i financer (G.Verhofstadt).

Unió bancària i futur de l’Euro

En aquest àmbit hi va haver consens entorn de la necessitat d’impulsar una unió bancària, tot i poder-se identificar certes diferències entre els candidats. Uns van culpabilitzar als bancs de la crisi econòmica (A.Tsipras i M.Schulz), mentre altres van proposar la creació d’uns estàndards mínims per als treballadors (J.C.Junker), o bé van afirmar que el problema a Grècia no va ser a causa de bancs ‘dolents’ sinó de polítiques nacionals dolentes dels dos partits majoritaris (G.Verhofstadt). Finalment,  S.Keller va criticar la negociació a porta tancada del Tractat de Lliure Comerç amb Estats Units.

Crisi a Ucraïna

Els candidats van adoptar diverses postures davant la crítica situació del país veí. Tsipras i Keller van coincidir en la necessitat  d’intensificar el diàleg a la zona, tot i que Keller va insistir en aturar la venda d’armes a Rússia. La resta de candidats coincidien en la necessitat d’imposar sancions, encara que Junker i Schulz van posar l’èmfasi en intensificar-les, respectant la naturalesa pacífica (soft power) de l’acció exterior de la UE.

Processos sobiranistes

En relació als moviments independentistes d’Escòcia i Catalunya, únicament Ska Keller va adoptar una postura clara en relació al dret de les persones a prendre les seves pròpies decisions.  Verhofstadt, Junker i Schulz van afirmar – amb diferents matisos – que es tracta d’un debat intern de cada estat membre i que no entra dins l’àmbit europeu. Tsipras, tot i reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles, no va valorar positivament els nacionalismes a la interna de la UE.

Migració i Asil

En aquest àmbit, tots els candidats van coincidir en la necessitat d’impulsar una política comú d’immigració i asil. Les diferències es van evidenciar en l’enfocament d’aquesta necessitat: per a donar una resposta a la immigració il·legal i el tràfic humà (Verhofstadt), com a mesura solidària i responsable de la Unió Europea davant els esdeveniments al mar Mediterrani (Tsipras), per a dotar-se d’un sistema legal i segur per a refugiats (Keller), com a complement de polítiques de desenvolupament a l’exterior de la UE (Junker) i com a sistema de protecció de refugiats de guerres civils i desastres (Schulz).

Desafecció ciutadana i abstenció electoral

Els candidats van reconèixer la persistència de l’abstenció en les eleccions europees vinculada a la desafecció que senten els ciutadans vers la Unió Europea.

Keller va insistir en la capacitat dels polítics europeus per a impulsar el canvi i escoltar la veu dels seus ciutadans. Junker va destacar la pau com un dels grans èxits del projecte europeu, per contra, Verhofstadt, es va centrar en la necessitat d’un nou discurs, en nous àmbits per a sustentar el projecte europeu. Tsipiras va justificar l’abstenció degut al dèficit democràtic de la Unió Europea, i Schulz va ressaltar la confrontació electoral d’aquestes eleccions com un factor que pot impulsar la participació.

Lobbies i corrupció en les institucions comunitàries

En relació a la presència de lobbies en la dinàmica política de la UE, Junker i Verhofstadt van coincidir en la necessitat de regular aquesta realitat, tot i reconèixer el rol dels grups d’interessos en la presa de decisions. Keller va denunciar que hi ha massa lobbistes i que les veus ciutadanes no són escoltades. Junker va proposar com a mesura, informar públicament amb quins grups es reuneixen els Comissaris.

Tsipras i Schulz van centrar les seves intervencions sobre la necessitat de promoure una normativa europea i nacional per a combatre la corrupció. El candidat de l’Esquerra va apel·lar a la voluntat política de la UE i dels governs dels estats membres per impulsar una normativa comunitària contra el frau i l’evasió fiscal.  Verhofstadt també va afegir que part del problema és la falta de lideratge  i d’independència de la Comissió davant els estats membres.

En els següents enllaços trobareu una selecció d’articles que analitzen el debat entre els candidats:

El debat “Eurovision” dels candidats a la Comissió

Avui, 15 de maig de 2014, a partir de les 21h, tindrà lloc el debat més important per a les eleccions europees d’aquest mes. Es tracta d’un debat per a la presidència de la Comissió, en el qual hi seran presents els cinc candidats: Jean Claude Juncker del Partit Popular Europeu, Martin Schulz del Partit dels Socialistes Europeus, Guy Verhofstadt, candidat liberal, Ska Keller, d’Els Verds i Alexis Tsipras, de L’Esquerra Europea.

La periodista italiana Monica Maggioni, presentadora i directora del canal públic RAI News 24, serà l’encarregada de moderar el debat, que tindrà una durada de 90 minuts i on s’abordaran temes de tres grans àmbits: societat, medi ambient i política, internacional i economia.

El debat serà retransmès per 146 mitjans de comunicació, procedents de 30 països.

El canal de la Televisió Pública de Catalunya, 3/24 subtitularà tot el debat en directe i es podrà seguir de dues maneres. O bé per traducció simultània en català, o bé en sistema dual, és a dir, escoltant la versió original del debat on els candidats s’expressaran en la seva llengua o en anglès, i amb la possibilitat d’activar els subtítols.

TVE ha decidit difondre’l a través del canal d’informació 24 horas. Tot i això, just abans es retransmetrà el debat dels candidats espanyols del Partit Popular, Arias Cañete, i Partit Socialista, Elena Valenciano, que serà retransmès per La 1. La decisió d’emetre un debat pel canal principal i l’altre pel canal d’informació ha impulsat una iniciativa des de l’espai CC/Europa per aconseguir el recolzament necessari perquè el debat europeu sigui retransmès per la cadena amb més audiència, La 1.

També es podrà seguir en directe per les webs dels canals de televisió públics i a la pàgina oficial d’Eurovision Debate i la nota amb més informació que han fet des de l’espai CC/Europa.

Què votaran els alemanys a les eleccions europees?

Angela MERKEL, Martin SCHULZ.En la propera legislatura del Parlament Europeu, Alemanya seguirà sent el país amb el major número de representants, és a dir, 96 eurodiputats. Aquesta realitat determina una intensa activitat electoral dins l’Estat Alemany i un profund interès per a les preferències i expectatives dels votants.

Segons l’última enquesta realitzada per l’Institut alemany Forsa publicada el 7 de maig de 2014, els alemanys tenen un clar favorit per la presidència de la Comissió Europea: l’alemany Martin Schulz, amb un percentatge de 41%, molt per sobre del 24% dels alemanys que volen al luxemburguès Jean-Claude Juncker.

No obstant això, si es pregunta quins partits prefereixen els alemanys aquesta situació canvia. Sembla que el partit CDU de l’actual cancellera Angela Merkel, en aliança amb el CSU, segueix comptant amb la majoria dels votants. Aquesta aliança forma part del Partit Popular Europeu, que té com a membre més destacat al mateix Juncker.

A nivell europeu, aquesta contradicció entre la preferència del candidat del Partit Socialista Europeu com a President de la Comissió i els vots a favor d’eurodiputats del Partit Popular Europeu fa que sorgeixi la pregunta si potser no seria encara més democràtic que els europeus votem per separat el President de la Comissió i el representant al Parlament Europeu.

Per a més informació, podeu consultar els següents enllaços:
Los alemanes quieren a Schulz de presidente de la CE, pero votan por la CDU de Euroefe o Umfrage: Deutsche favorisieren Schulz als EU-Kommissionspräsidenten, del diari alemany Die Zeit.