El problema no és la legitimitat, sinó la desafecció

En primer lloc, no comparteixo la tesi del dèficit democràtic com característica de la UE. Em sembla que és un argument fàcil pels periodistes i euroescèptics però que no respon a la realitat. En tot cas, el que em sembla evident és que el Parlament Europeu (PE) és tant legítim com l’espanyol, el català, el francès o el Bundestag. És més, resulta bastant més legítim i democràtic que molts senats d’estats membres (com el Bundesrat alemany o el propi Senat francès) que ningú qüestiona.

Per tant, considero que les institucions europees són democràtiques; altra cosa és que, per exemple, quan els ciutadans participin a les eleccions generals no tinguin en compte que d’elles també surt el Consell de la Unió.

Al meu parer, hi ha un problema general de desafecció, d’allunyament dels ciutadans respecte dels representants polítics encara que siguin elegits democràticament a tots els nivells de la vida política. A Catalunya en particular, algú sap qui és el seu representant? Algú coneix els membres del Parlament de Catalunya, més enllà de mitja dotzena de líders? El PE té aquest problema agreujat per la distància i el nivell de legislació (sovint són normes marc o d’alt nivell que no són percebudes pels ciutadans).

Per tant, penso que, d’una banda, hi ha un problema de sistema electoral; d’una altra, especialment a casa nostra, hi ha un problema de gestió o rendició de comptes, per dir-ho així, i de manca d’articulació i de comunicació bidireccional electors-elegits després de les eleccions. Quan al 1994 vaig aconseguir fer aprovar una esmena que suprimia el divendres per a les reunions de comissió – amb la finalitat de poder fer treball de circumscripció – la premsa catalana ho va presentar com un sistema per treballar menys!

Respecte si les properes eleccions són una oportunitat per a millorar els vincles entre la ciutadania i les institucions diria que no, que les oportunitats ja existeixen. Del que es tracta, és de convertir-ho en una realitat.

Serà més representatiu el parlament que surti d’aquestes eleccions? Des del punt de vista que anomenaria tècnic, també diria que no; tanmateix, si hi ha més participació es pot considerar més representatiu i també el fet que aquestes eleccions, en determinar per primer cop la designació del President de la Comissió, adquireixen una coloració política i partidista que els hi mancava fins ara i, d’alguna manera, augmenta als meus ulls la seva representativitat. Per cert, cal recordar que, si bé el Consell pot proposar qui vulgui per majoria, el PE el pot rebutjar! En el fons, aquesta politització constitueix precisament un element de constitució d’un “demos” europeu.

Per a mi, la lògica seria que tota la Comissió – que hauria de reduir-se en un futur proper – fos elegida en funció dels resultats de les eleccions europees, la qual cosa no exclou l’alta probabilitat d’haver de fer un govern de coalició tant freqüent als països del nostre entorn. I també que el PE, determinant de la Comissió, tingués mandats interns de 5 anys (tota la legislatura) en comptes d’aquest sistema de rotacions a mig mandat que reflecteixen feblesa política i manca de creure’s la pròpia responsabilitat democràtica.

Joan Colom i Naval és professor titular d’Economia Aplicada a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Va ser diputat pel PSC (1982-86), Eurodiputat  (1986-2004) i actualment és President del CCMEUR.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Blog d'informació sobre la 8a legislatura europea

%d bloggers like this: