Arxiu de la categoria: Comerç internacional

El TTIP, des de l’òptica francesa

L’estat francès és el segon país més poblat de la Unió Europea i la cinquena potència mundial en termes de PIB, segons el FMI. La seva relació amb Estats Units és especialment estreta: França és el tercer soci comercial de la potència americana a Europa (després d’Alemanya i el Regne Unit) i els Estats Units són el principal destí extracomunitari de les exportacions i inversions franceses. Considerant això, és evident que l’aprovació d’un projecte com el TTIP tindrà uns efectes considerables sobre l’economia francesa.

Tot i haver sigut objecte d’una sessió al Senat francès amb anterioritat, les eleccions europees van ser l’escenari propici per a generalitzar el debat sobre les implicacions del TTIP a França. Durant el període de campanya electoral, es va destacar la responsabilitat dels europarlamentaris en l’aprovació d’aquest acord, que va esdevenir un dels principals temes de l’agenda electoral.

Aquest fenomen va obligar als partits polítics a posicionar-se de manera clara. La fitxa elaborada per Notre Europe reporta clarament les diverses tendències entre els eurodiputats francesos. En termes generals, el Partit Socialista va adoptar una posició cauta: tot i destacar els beneficis d’accés al mercat americà per a les empreses, es va manifestar clarament contrari a la inclusió de determinats àmbits (l’audiovisual, la cultura, la defensa i protecció de les dades personals i mesures mediambientals) i l’eliminació del Tribunal d’Arbitratge (ISDS). Alguns partits del centre ideològic, com l’UMP,  han expressat la seva desconfiança cap a un acord que posa en risc el model europeu, derogant estàndards de qualitat. Des de posicions més radicals (tant de dreta com esquerra) i ecologistes s’han mobilitzat clarament en contra del TTIP, considerat una amenaça a la sobirania de l’estat i la consolidació dels drets de les multinacionals en detriment dels drets dels consumidors.

El govern de François Hollande, en coherència amb la posició del seu partit, ha deixat clar que el marge de negociació està clarament definit i que el sector audiovisual i la protecció dels drets dels consumidors s’ha de mantenir fora del procés de liberalització. Recentment, el secretari de Comerç Exterior s’ha dirigit a la Comissió Europea demanant una major transparència en el procés de negociacions.

Segons una enquesta de l’Institut CSA (realitzat el maig de 2014), la societat francesa no està familiaritzada amb el TTIP i amb els seus efectes sobre l’economia. En principi, valora positivament la promoció dels intercanvis entre Estats Units i la Unió Europea, però existeix un fort sentiment de desconfiança en termes de seguretat sanitària. Tanmateix, preval la creença de que el tractat beneficiarà sobretot als Estats Units i es critica la falta de transparència en relació amb les negociacions.

Aquest clima d’incertesa i falta de cohesió de l’opinió pública francesa és fruit d’una sèrie de preocupacions. La introducció d’aliments genèticament modificats, de pollastres desinfectats amb clor o de vedella tractada amb hormones ha creat l’alarma entre els consumidors francesos, tot i que la Comissió Europea ha assegurat que no forma part de la negociació. Un altre risc que preocupa la ciutadania és la possibilitat de que el fràcking (una tècnica d’extracció de petroli molt agressiva amb el medi ambient) s’estengui com a pràctica habitual a Europa.

Per últim, hi ha un factor molt influent en la societat francesa que contribueix a aquest clima de desconfiança i és el concepte de “sobirania”. Tot i ser dels països més actius en el procés d’integració, França és fortament reticent a qualsevol mesura que sigui percebuda com una cessió o un atac a la sobirania nacional. Per aquest motiu, l’opinió pública francesa no valora positivament arguments com la liberalització comercial i la creació d’un Tribunal d’Arbitratge imparcial, donat que això s’interpreta com una cessió de sobirania a actors multinacionals al marge de l’estat.

En resum, el debat sobre les implicacions del TTIP continua obert. El govern francès i els grups polítics s’han mantingut actius sota l’escrutini dels mitjans de comunicació i d’una societat civil amb capacitat de mobilització. Està clar que les properes rondes de negociació seran de gran interès per al públic francès.

Anuncis

El dilema sobre les inversions que amenaça el TTIP

L’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions (TTIP en les sigles en anglès) entre els Estats Units i la Unió Europea és el principal acord de lliure comerç mai vist. No només per la seva magnitud -incorpora els dos principals blocs econòmics del món- sinó també per la complexitat de les seves negociacions, que encara estan en marxa i lluny de concloure. S’acostuma a comentar que aquest acord pot arribar a canviar radicalment el comerç internacional i  reconfigurar els espais geopolítics globals. Segurament sigui un clam una mica desmesurat ja que, en aquest cas, la baixada d’aranzels que es pugui aconseguir és massa baixa com per a afectar el comerç. Els EUA i la UE són de les regions amb menys barreres comercials i, de mitja, els aranzels estan situats només al 4%. Únicament les barreres no-aranzelàries, com els requisits tècnics d’un producte, poden suposar una barrera comercial prou significativa. Però sí que les negociacions poden destapar un flux d’inversions força considerable entre l’est i oest de l’Atlàntic. El TTIP tracta essencialment, doncs, sobre facilitar i protegir inversions més que no pas obrir comerç.

Hi ha diversos temes que estan al centre de la polèmica en la que es troba encallat el TTIP. En particular, s’assenyala el risc que Europa acabi forçada a una reducció dels estàndards ambientals, laborals o de qualitat dels productes; la manca de transparència i participació civil en les negociacions; i, en especial, l’anomenat Mecanisme de Disputa Estat-Inversors (ISDS en les sigles en anglès). Centrem-nos en aquest darrer, ja que és el que lliga amb els altres dos temes. L’ISDS serveix, en poques paraules, per a assegurar que els inversors estrangers estan efectivament protegits davant accions discriminatòries o abusives per part de les autoritats del país on han invertit. És una clàusula que s’afegeix als tractats d’inversió entre països i que permet als inversors portar a l’Estat a judici si aquest implementa una política que perjudiqui injustament els seus interessos. Certament, l’ISDS ha estat protegint de manera correcta als inversors de males pràctiques que començaven a abundar als països en vies de desenvolupament tals com: expropiació dels actius dels inversors a la força o sota una compensació injusta; discriminació comercial davant competidors locals; revocació sense justificació de llicències comercials per a operar al país; o bé, abusos econòmics per part del govern com, per exemple, no permetre repatriar capital financer.

La severitat amb la que es redacten aquestes clàusules ha anat a l’alça durant aquests darrers anys, a mesura que els governs d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina competien entre ells per a atreure inversions d’Occident. En paral·lel, les crítiques pel mal ús de l’ISDS anaven en augment. Els crítics denunciaven que s’estava donant un poder desmesurat als inversors davant els Estats. L’ISDS, diuen, lliga als governs -i la seva sobirania- de mans a l’hora de dur a terme qualsevol canvi de política o de regulacions que pugui violar les garanties i estàndards de negoci que l’Estat havia firmat als tractats d’inversió. És a dir, no es poden canviar les regles del joc, sota risc que un inversor internacional iniciï una acció legal. Un bon exemple de la perversitat d’aquest mecanisme el dóna Alemanya. D’ençà que el govern de Merkel va decidir al 2011 dur a terme una “apagada nuclear”, que reflectia un bon consens polític i social, diverses empreses presents al país amb interessos en l’energia nuclear han denunciat a l’Estat per la pèrdua de negoci que els pertoca en virtut dels acords d’inversió firmats. La mateixa lògica aplica en cas que un país europeu, en un moment donat, decideixi prohibir els aliments genèticament modificats, afectant als productors dels Estats Units. El risc, per tant, no és tant que la UE acabi baixant els estàndards, com clamen els crítics, sinó que sigui reticent a establir-ne més si d’aquesta manera està afectant negativament els interessos dels inversors.

La idoneïtat de l’ISDS també és atacada pel flanc liberal. Així, per exemple, el Cato Institute exposava en un informe (el resum aquí) a principis d’any les raons per les quals aquesta clàusula atempta, de fet, contra el lliure comerç. En essència, l’ISDS distorsionaria les decisions d’inversió que fan les empreses. Aquest mecanisme actua com un subsidi “tapat” per a empreses que, sense ell, no invertirien ja que no es poden permetre els riscos intrínsecs de la inversió -el que es coneix com a risc moral-. A més, atorga privilegis a les empreses estrangeres davant les nacionals, que no estan protegides per aquest mecanisme. I, en certa manera, aquestes grans empreses ja són capaces per si mateixes d’avaluar el risc polític que té una inversió.

En definitiva, és un mecanisme criticat tant per la dreta com per l’esquerra. Només és desitjat pels “vested interests”, els principals beneficiats de l’ISDS, que són els únics que tenen influència i participen a les negociacions. És per això que l’ISDS encara és present al TTIP, tot i que comença a ser qüestionat. Una nota recent de la Comissió Europea comenta que cal trobar aquell mecanisme que pugui equilibrar el dret dels Estats a regular i la necessitat de protegir als inversors -un equilibri potser impossible de trobar?-. En un cas com el TTIP, entre països avançats amb un Estat de dret més que acceptable, té poc sentit que l’ISDS hi consti. S’allunya dels motius justificats pels quals es va idear inicialment -males pràctiques discriminatòries dels Estats- i pot ser molt mal usat. Si contribueix a alguna cosa, és a augmentar l’escepticisme de la societat i d’alguns polítics que el TTIP no és beneficiós quan, d’una altra manera, sí que ho seria. Sense aquest mecanisme, per tant, hi hauria més possibilitats d’arribar a un bon acord.

Roger Guiu forma part d’eKonomicus, un col·lectiu de joves economistes per a promoure anàlisi i debat independent sobre l’economia global. El podeu seguir a Twitter: @guiuint o @eKonomicus

El dilema sobre les inversions que amenaça el TTIP

L’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions (TTIP en les sigles en anglès) entre els Estats Units i la Unió Europea és el principal acord de lliure comerç mai vist. No només per la seva magnitud -incorpora els dos principals blocs econòmics del món- sinó també per la complexitat de les seves negociacions, que encara estan en marxa i lluny de concloure. S’acostuma a comentar que aquest acord pot arribar a canviar radicalment el comerç internacional i  reconfigurar els espais geopolítics globals. Segurament sigui un clam una mica desmesurat ja que, en aquest cas, la baixada d’aranzels que es pugui aconseguir és massa baixa com per a afectar el comerç. Els EUA i la UE són de les regions amb menys barreres comercials i, de mitja, els aranzels estan situats només al 4%. Únicament les barreres no-aranzelàries, com els requisits tècnics d’un producte, poden suposar una barrera comercial prou significativa. Però sí que les negociacions poden destapar un flux d’inversions força considerable entre l’est i oest de l’Atlàntic. El TTIP tracta essencialment, doncs, sobre facilitar i protegir inversions més que no pas obrir comerç.

Hi ha diversos temes que estan al centre de la polèmica en la que es troba encallat el TTIP. En particular, s’assenyala el risc que Europa acabi forçada a una reducció dels estàndards ambientals, laborals o de qualitat dels productes; la manca de transparència i participació civil en les negociacions; i, en especial, l’anomenat Mecanisme de Disputa Estat-Inversors (ISDS en les sigles en anglès). Centrem-nos en aquest darrer, ja que és el que lliga amb els altres dos temes. L’ISDS serveix, en poques paraules, per a assegurar que els inversors estrangers estan efectivament protegits davant accions discriminatòries o abusives per part de les autoritats del país on han invertit. És una clàusula que s’afegeix als tractats d’inversió entre països i que permet als inversors portar a l’Estat a judici si aquest implementa una política que perjudiqui injustament els seus interessos. Certament, l’ISDS ha estat protegint de manera correcta als inversors de males pràctiques que començaven a abundar als països en vies de desenvolupament tals com: expropiació dels actius dels inversors a la força o sota una compensació injusta; discriminació comercial davant competidors locals; revocació sense justificació de llicències comercials per a operar al país; o bé, abusos econòmics per part del govern com, per exemple, no permetre repatriar capital financer.

La severitat amb la que es redacten aquestes clàusules ha anat a l’alça durant aquests darrers anys, a mesura que els governs d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina competien entre ells per a atreure inversions d’Occident. En paral·lel, les crítiques pel mal ús de l’ISDS anaven en augment. Els crítics denunciaven que s’estava donant un poder desmesurat als inversors davant els Estats. L’ISDS, diuen, lliga als governs -i la seva sobirania- de mans a l’hora de dur a terme qualsevol canvi de política o de regulacions que pugui violar les garanties i estàndards de negoci que l’Estat havia firmat als tractats d’inversió. És a dir, no es poden canviar les regles del joc, sota risc que un inversor internacional iniciï una acció legal. Un bon exemple de la perversitat d’aquest mecanisme el dóna Alemanya. D’ençà que el govern de Merkel va decidir al 2011 dur a terme una “apagada nuclear”, que reflectia un bon consens polític i social, diverses empreses presents al país amb interessos en l’energia nuclear han denunciat a l’Estat per la pèrdua de negoci que els pertoca en virtut dels acords d’inversió firmats. La mateixa lògica aplica en cas que un país europeu, en un moment donat, decideixi prohibir els aliments genèticament modificats, afectant als productors dels Estats Units. El risc, per tant, no és tant que la UE acabi baixant els estàndards, com clamen els crítics, sinó que sigui reticent a establir-ne més si d’aquesta manera està afectant negativament els interessos dels inversors.

La idoneïtat de l’ISDS també és atacada pel flanc liberal. Així, per exemple, el Cato Institute exposava en un informe (el resum aquí) a principis d’any les raons per les quals aquesta clàusula atempta, de fet, contra el lliure comerç. En essència, l’ISDS distorsionaria les decisions d’inversió que fan les empreses. Aquest mecanisme actua com un subsidi “tapat” per a empreses que, sense ell, no invertirien ja que no es poden permetre els riscos intrínsecs de la inversió -el que es coneix com a risc moral-. A més, atorga privilegis a les empreses estrangeres davant les nacionals, que no estan protegides per aquest mecanisme. I, en certa manera, aquestes grans empreses ja són capaces per si mateixes d’avaluar el risc polític que té una inversió.

En definitiva, és un mecanisme criticat tant per la dreta com per l’esquerra. Només és desitjat pels “vested interests”, els principals beneficiats de l’ISDS, que són els únics que tenen influència i participen a les negociacions. És per això que l’ISDS encara és present al TTIP, tot i que comença a ser qüestionat. Una nota recent de la Comissió Europea comenta que cal trobar aquell mecanisme que pugui equilibrar el dret dels Estats a regular i la necessitat de protegir als inversors -un equilibri potser impossible de trobar?-. En un cas com el TTIP, entre països avançats amb un Estat de dret més que acceptable, té poc sentit que l’ISDS hi consti. S’allunya dels motius justificats pels quals es va idear inicialment -males pràctiques discriminatòries dels Estats- i pot ser molt mal usat. Si contribueix a alguna cosa, és a augmentar l’escepticisme de la societat i d’alguns polítics que el TTIP no és beneficiós quan, d’una altra manera, sí que ho seria. Sense aquest mecanisme, per tant, hi hauria més possibilitats d’arribar a un bon acord.

Roger Guiu forma part d’eKonomicus, un col·lectiu de joves economistes per a promoure anàlisi i debat independent sobre l’economia global. El podeu seguir a Twitter: @guiuint o @eKonomicus

S’anuncia la celebració de la 7a ronda de negociació del TTIP

La trobada que tindrà lloc del 29 al 3 d’octubre, se celebrarà a Chevy Chase, Maryland, als Estats Units.

La Comissió Europea ha publicat un comunicat al seu portal web en el que anuncia la celebració de la propera ronda de negociacions.

En la nota de premsa, es descriu l’estructura de la cimera, que segons s’anuncia, es dividirà en dues parts:  una primera part al voltant de la presentació i exposició per part dels stakeholders o parts interessades; i una segona part de briefing on els caps negociadors compareixeran davant dels grups interessats. Més tard, se celebrarà una conferència de premsa on es rendirà comptes de tot el que s’ha parlat a les reunions.

Per a més informació sobre qualsevol novetat en relació a la cimera, visiteu la secció del departament de comerç de la web de la Comissió Europea o l’Oficina del USTR dels Estats Units, el més alt representant comercial nord-americà.

El TTIP des del prisma alemany

Alemanya està vivint intensament el procés de negociacions del TTIP. És un dels països que més té a dir: Molt dinàmic comercialment, amb un rol hegemònic en l’economia europea, i amb una societat civil molt activa. 

Alemanya és actualment el país més poblat i ric de la Unió Europea amb més de 80 milions d’habitants i amb el PIB més elevat de la regió segons dades de l’Eurostat. A més, comercialment, és el tercer major exportador mundial, i la relació amb els EUA és especialment intensa: Per a Alemanya, els EUA representa un important destí de les seves exportacions, mentre que per als EUA, Alemanya representa el principal soci europeu amb una xifra de volum comercial molt significativa.

Dit això, és evident que Alemanya ha estat un dels grans impulsors del TTIP i un dels grans interessats en que les relacions s’estrenyin encara més. Les principals motivacions són l’augment de llocs de treball, l’expansió econòmica, l’enfortiment de l’aliança Atlàntica i l’entrada al mercat automobilístic americà,  com apunta el think tank online Atlantic Community per explicar la postura germànica.

D’ençà de l’inici de les rondes de negociacions a començaments del 2013, s’ha especulat força sobre el paper que jugarà Alemanya en la presa de decisions i influència que tindrà en la configuració final del tractat, i són diversos els think tanks i consultores que ho posen de relleu. (la firma consultora alemanya Bohnen Kallmorgen & Partner presenta un interessant position paper).

L’executiu alemany, el Deutsche Bundesregierung, s’ha posicionat a favor del tractat, com a mesura per incentivar el comerç i impulsar el desenvolupament econòmic, tal i com es recull en declaracions de la canciller Angela Merkel.

Tot i que la postura oficial de la coalició de govern, i per extensió, dels partits UDC i PSD, es pro TTIP, els principals partits de l’oposició, com els Verds, es mostren força crítics i actius fent campanya en contra, com mostra aquesta notícia sobre unes filtracions publicades pels europarlamentaris alemanys verds. Per la seva partDie Linke, també ha endegat campanyes en contra l’acord. Altres partits més minoritaris, però amb importància com el partit pirata, també s’han mostrat molt actius, han engegat campanyes i han promogut manifestacions en contra. En definitiva, el país alemany s’ha caracteritzat per un nivell alt de manifestació, segons informa el Suddeutsche Zeitung, el diari de subscripció, de caire liberal, amb més tirada nacional .

D’altra banda, a part de l’actitud adoptada pel govern federal, la societat civil també s’ha posicionat al respecte. A més de les creixents queixes en relació a un procés de negociacions que es descriu com a poc transparent, que fins i tot ha portat a la Defensora del Poble Europeu, Emily O’Reilly,  a diversos experts i acadèmics, i a varis mitjans de comunicació (com la revista Der Spiegel) a denunciar-ho públicament, la societat alemanya s’ha mostrat crítica amb l’evolució i el contingut de les negociacions. Preocupa la sensació que l’acord serveix essencialment a l’interès de les empreses, i en concret preocupa l’assumpte de l’ISDS (la capacitat de les empreses d’anar a judici en contra els estats) com expressa l’economista Christopher Scherrer a una entrevista realitzada a la ràdio pública Deutsche Welle. Un altre assumpte que ha causat gran revolt, i que ha resultat en nombroses manifestacions, està relacionat amb la indústria agroalimentària, i en concret, amb els processos de desinfecció del pollastre als EUA, que exportaria aquest producte a Europa.

Tanmateix, el resultats d’un estudi d’enquestes realitzades a ciutadans alemanys i nord-americans per part del think tank estatunidenc PEW Research Center, en col·laboració amb la Bertelsmann Foundation i la North American Arm of Bertelsmann Foundation, mostra entre les seves conclusions, que existeix, darrere d’una primera impressió de suport, una sensació d’incertesa i confusió, traduïda en escepticisme, per part de la població alemanya en front al TTIP . Tot i que la població alemanya recolza i reconeix la importància del comerç, i que tant americans com germànics consideren el TTIP beneficiós pel país, no obstant, està bastant estesa la sensació, més entre alemanys que entre americans, de que certs continguts dins del tractat s’haurien de revisar.

Altres veus crítiques vénen relacionades amb les conseqüències negatives que el tractat pot tenir, a efectes col·laterals, en les petites economies, sobretot dels països més empobrits, com apunta l’ONG alemana Bröt fur Die Welt.

Els debats estan oberts i tot i que els interessos econòmics són molt potents, altres qüestions com els estàndards de consum, les proteccions dels consumidors dins del contingut del tractat, a més a més de la naturalesa de les negociacions, es plantegen com a temes cardinals i als quals la societat alemanya dóna molta importància. Veurem com continuen els esdeveniments.

En definitiva, el debat al país teutó està totalment viu i obert, on existeixen moltes posicions confrontades i interessos en joc. Tanmateix, l’activitat tant de think tanks com d’organitzacions activistes està contribuint a que el seguiment sigui bastant potent, tant per part dels media com de la societat civil. Veurem com continuen els esdeveniments.