Un Pla Juncker per a Catalunya

Encara que amb importants serrells per tancar, com ara la “finestreta” on s’hauran de presentar els projectes —si serà directament al BEI o a través de quina  Administració— els objectius generals del pla Juncker[1 ] estan prou clars:

  • Cobrir la manca d’inversió privada i sobretot pública que hi ha avui a Europa, i, amb això, cobrir la manca de demanda interna europea que es tradueix en atur.
  • Mobilitzar fins a 315.000 milions d’inversions “addicionals”; és a dir, que no es farien sense l’existència del pla.
  • Dotar el pla d’una garantia comunitària de “primeres pèrdues”; és a dir, disminuir el risc dels inversors privats per animar-los a invertir.

És, d’alguna manera, el “New deal” que es venia reclamant per sortir de la crisi però a la inversa: si aquell s’imaginava com més inversió i despesa pública, a finançar amb una major imposició al capital, i animar així la demanda interna i que aquesta arrossegués la inversió privada, la proposta del president de la Comissió Europea pretén finançar-los directament a través del capital privat, en lògica amb el seu pensament liberal.

La Comissió demana als governs que presentin projectes de naturalesa “pública”, però pretén finançar-los garantint la seva rendibilitat als inversors privats, per tal d’aconseguir així els beneficis col·lectius consubstancials als projectes públics i, alhora, els de la gestió eficient més pròpia de la inversió privada.  A la pràctica, però, pot estar obrint les portes a sumar el pitjor d’ambdós móns i a continuar amb la pràctica de socialització de pèrdues i privatització de beneficis que, malauradament, coneixem massa bé.

El projecte Castor en seria un bon exemple d’això darrer, però també en tenim de catastròfics amb finançament i gestió 100% pública i no podem oblidar que Espanya va rebre l’equivalent a un Pla Marshall i mig de finançament públic en entrar a la UE i no va pas servir per posar en peu un model econòmic prou competitiu ni socialment just. Com també és cert que el sector privat no va fer pas gala d’eficiència amb la bombolla immobiliària que va acabar obligant a un rescat bancari que pagarem durant dècades.

La qüestió no és tant, doncs, el caràcter públic o privat de les inversions, sinó en què i com es fan aquestes inversions. I això és quelcom que pel que fa a Catalunya està a les nostres mans decidir. D’aquí la necessitat de definir un pla Juncker propi per a Catalunya, amb l’objectiu d’atraure una xifra igual o superior als 6.000 milions que ens correspondrien en cas d’existir quotes territorials. Un pla propi amb el què i el com prou ben dissenyat per aconseguir que ajudin a la generació de milers de llocs de treball, la millora de l’eficiència i la competitivitat, i la sostenibilitat mediambiental.

cat_eur
Font: Wikipedia i europa.eu

Començant pel com, aquest pla Juncker per a Catalunya (PJC) creiem que requereix la definició d’una fórmula precisa per a la gestió privada de projectes públics, la presència d’un actor dinamitzador i la participació de Catalunya a l’estructura superior de l’EFSI. I en relació a on i en què invertir, el pla d’especialització intel·ligent recentment aprovat pel Govern de la Generalitat, dins l’estratègia RIS3 comunitària, hauria d’establir les prioritats.

Mirem-ho en detall.

Atès que l’eficiència privada ve obligada per la competència real existent, la col·laboració públic-privat haurà de garantir-la en tot el procés. A més, i atès que els projectes no haurien de veure’s limitats per l’estabilitat pressupostària pública, no poden comptar amb cap mena de garantia patrimonial pública, ni d’ingressos ni de rescat en cas de fallida, puix que això portaria a haver-los de computar com endeutament públic.

Evitar això darrer demana una cerca d’opcions imaginatives i en general complexes, la qual, afegida al volum d’inversions que es pretén assolir, més que justifica l’emergència d’un actor dinamitzador plenament dedicat al disseny i la implementació del PJC; una agència que, entre altres coses, hauria de definir els projectes, resoldre els tràmits administratius i, sobretot, impulsar la creació de consorcis inversors i gestors dels mateixos.

Alhora, aquests esforços poden ser debades si Catalunya no té una presència activa a l’estructura del Fons Europeu d’Inversions Estratègiques. Sobretot si la presentació de projectes s’ha d’acabar fent a través de l’Administració, com a hores d’ara sembla que pugui passar. Caldria que fos  l’Institut Català de Finances (ICF) qui hi participés i qui gestionés una de les plataformes descentralitzades d’inversió previstes al pla, facilitant així la gestió de projectes de dimensió mitjana que puguin presentar tant PIME’s com Ajuntaments.

Pel que fa a la tipologia de projectes, ja ha estat dit: els set sectors prioritaris definits a l’estratègia RIS3CAT, més aquelles infraestructures transversals de servei general que facilitin el seu desplegament. A tall d’exemple, uns quants projectes que satisfarien els objectius assenyalats:

  • Tenim un problema greu al sector agroalimentari català amb els residus del porcí; la seva concentració en determinades zones suposa un risc ambiental i per la salut pública, i no fer pagar als productors pel seu tractament suposa un ajut d’estat indirecte que la CE pot obligar a eliminar. El pla Juncker pot finançar plantes privades de biogàs, la viabilitat de les quals passa per la venda d’energia i la taxa de sanejament que hagin de pagar els productors de porc.
  • Els ajuntaments podrien estalviar força diners amb programes d’eficiència energètica que demanen unes inversions que avui no poden finançar. El Pla Juncker podria fer-ho, sempre que hi hagi inversors interessats a fer una oferta als ajuntaments que no els suposi endeutament; és a dir, que no sigui una operació de finançament públic encoberta.
  • Tal i com es va fer amb el cànon radioelèctric, es podria fer concurs de quotes ferroviàries pel corredor del mediterrani. Els operadors podrien finançar-les amb el Pla Juncker, retornant el préstec amb els beneficis de la futura explotació, i l’administració emprar aquests ingressos públics per finançar com obra pública la infraestructura.
  • L’ecosistema d’innovació serà difícilment finançat pel sector privat, però hi ha un munt de resultats de la seva recerca a l’espera que algú els posi en valor. A tall d’exemple, hi ha propostes relacionades amb el grafè i amb bateries elèctriques a l’espera d’emprenedors, que podrien molt fàcilment obtenir fons del Pla Juncker.
  • Hi ha grans infraestructures tecnològiques que poden ser rendibles i que el sector privat pot impulsar si disposa de mitjans: un túnel de vent per assaig aerodinàmic al sector de l’automoció, un “hub” de manufactura avançada, una constel·lació de mini satèl·lits per observació de la terra…

La llista de projectes pot i ha de ser molt més llarga. Sis mil milions d’euros donen molt de si. Suposen quatre vegades l’import actual d’inversions del pressupost de la Generalitat i constitueixen una oportunitat que, ben emprada, hauria de permetre impulsar el canvi del nostre model productiu en pro d’un que sigui capaç de millorar, alhora, la nostra competitivitat, la justícia social i la sostenibilitat.

I la millor manera de confeccionar el llistat de projectes, i de poder-los avaluar per seleccionar aquells que millor satisfacin els objectius citats, és obrir una convocatòria pública a empreses, fundacions i institucions, per tal que presentin les seves propostes.

Jordi Angusto, economista

[1] Eurpean Fund for Strategic Investments o EFSI (FEIE en castellà i català)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s