Tot a punt per iniciar el Pla Juncker

L’estiu passat, durant una conferència de bancs centrals celebrada als EUA, Mario Draghi, director del Banc Central Europeu, reconeixia obertament que la política d’austeritat fiscal havia dut a la UE a un estat d’anèmia econòmica que demanava un tractament gairebé de xoc per augmentar la demanda agregada i generar ocupació; quelcom que la política monetària per si sola no podria fer, tot i que ja havia decidit començar a fer-la tan expansiva com fos possible.

Jean-Claude Juncker, recentment anomenat President de la Comissió Europea, li agafava el guant i anunciava un pla d’inversions que hauria de mobilitzar més de 300.000 milions d’euros en els propers tres anys; una xifra que esperava assolir emprant com a palanca un fons públic de 21.000 milions, per cobrir les primeres pèrdues dels inversors privats disposats a endegar projectes de risc generadors d’ocupació. Continue reading Tot a punt per iniciar el Pla Juncker

Ara, més que mai, cal una agenda urbana europea

Aquest any s’enceta una nova etapa en el funcionament de les principals institucions europees. Després de les eleccions al Parlament de l’any 2014 i l’elecció de Jean-Claude Juncker com a president de la Comissió, s’inicia un nou govern europeu. Igualment, comença a desplegar-se un nou marc pressupostari, l’aprovat pel període 2014-2020. Un seguit de canvis que han de coincidir amb el final de la crisi econòmica que ha afectat de ple el conjunt dels estats membres, en especial els del sud.

Amb tot aquest escenari, s’han impulsat un seguit de línies estratègiques que han de guiar les polítiques europees en el curt i mig termini: unes polítiques encaminades a crear ocupació, impulsant una nova economia basada en el coneixement, que lluiti contra el canvi climàtic i que aprofundeixi en el mercat comú, en especial en sectors estratègics com l’energia. Aquestes polítiques tenen una component clarament urbana. Sense la implicació dels espais urbans, una gran part de les prioritats no es podrien completar. A més, és en les ciutats on la crisi mostra la seva cara més crua, i on més es reflecteixen les desigualtats. Per tant, una part important dels projectes i inversions que han de fer les institucions europees tenen en la ciutat el seu objectiu.

wordle Continue reading Ara, més que mai, cal una agenda urbana europea

Europeïtzació descentralitzada?

Mentre la Comissió Europea diu a Grècia què ha de fer si vol rebre diners, l’inefable Varoufakis assisteix a congressos on explica què ha de fer Europa per sortir de l’atzucac. Geni i figura que no faltin. Ni tampoc idees dignes, si més no, de ser tingudes en compte. La darrera, presentada a Itàlia la setmana passada i recollida al seu blog[1], proposa una tercera via entre la federalització europea i el punt mort actual. Continue reading Europeïtzació descentralitzada?

Bona lectura sobre innovació i inversió pública

Marianna Mazzucato, coneguda pel seu assaig “L’estat emprenedor”, visita Noruega i mira de donar pistes de cap on ha d’anar aquell país més enllà del petroli. Una interessant reflexió sobre la inversió pública, tan sovint demonitzada i sempre darrere dels èxits dels països que els assoleixen.

http://marianamazzucato.com/2015/03/06/norway-after-oil/

Mazzucato Mariana, economista, collana, mani, scala © 2014 Giliola CHISTE
Font: http://marianamazzucato.com/

* Font imatge capçalera: en.wikipedia.org

Un Pla Juncker per a Catalunya

Encara que amb importants serrells per tancar, com ara la “finestreta” on s’hauran de presentar els projectes —si serà directament al BEI o a través de quina  Administració— els objectius generals del pla Juncker[1 ] estan prou clars:

  • Cobrir la manca d’inversió privada i sobretot pública que hi ha avui a Europa, i, amb això, cobrir la manca de demanda interna europea que es tradueix en atur.
  • Mobilitzar fins a 315.000 milions d’inversions “addicionals”; és a dir, que no es farien sense l’existència del pla.
  • Dotar el pla d’una garantia comunitària de “primeres pèrdues”; és a dir, disminuir el risc dels inversors privats per animar-los a invertir.

Continue reading Un Pla Juncker per a Catalunya

Pla Juncker: entre esperança i realisme

El Pla Juncker, tècnicament denominat Fons Europeu per a Inversions Estratègiques, té el gran mèrit d’haver canviat el debat de les retallades pel de les inversions. I això en sí mateix no és pas poca cosa. A banda els fets i els fins per desencadenar-los,  l’economia es belluga en funció d’expectatives. I canviar aquestes en sentit positiu era l’objectiu primer, sinó l’únic, que perseguia Juncker.

Jean-Claude Juncker
Font: ec.europa.eu

Continue reading Pla Juncker: entre esperança i realisme

Nova commissió en acció

El passat 1 de novembre va prendre possessió la Comissió Europea, corresponent a la 8a. legislatura. L’equip presidit per Jean-Claude Juncker va ser aprovat pel Parlament Europeu el passat 26 d’octubre, amb 423 vots a favor, 206 en contra i 46 abstencions.

comission junker

Una de les novetats introduïdes per Juncker és el treball dels comissaris en grups temàtics (clusters), sota la coordinació de les vicepresidències. Aquest canvi augmenta la comunicació entre els diversos comissaris, amb l’objectiu que les propostes de la Comissió incloguin una visió completa i global.

La introducció d’aquesta nova manera de treballar, en part, respon a les prioritats establertes pel President de la Comissió per a aquest mandat. Al juliol, Jean-Claude Juncker va presentar la seva agenda per a Europa, es a dir, les grans línies directrius de la seva Comissió. En concret, els àmbits seleccionats destaquen pel seu caràcter ambiciós i europeista.

A continuació, us detallem les polítiques més rellevants de la Comissió Juncker:

Recuperar el creixement econòmic europeu

Tot i la situació d’incipient recuperació econòmica dels últims mesos, la situació socieconòmica dels països europeus continua sent molt delicada. El manteniment d’altes taxes d’atur en països perifèrics, així com el progressiu endeutament públic de molts estats membres afecten en gran mesura al nivell de vida dels ciutadans, cada vegada més desafectes amb les polítiques de la Unió Europea. D’altra banda, aquesta situació de crisi i recessió econòmica no ha afectat de la mateixa manera als països emergents, que han continuat creixent de manera constant i s’han posicionat com a economies de referència en el sistema mundial.

Per aquestes raons, la Comissió Europea adopta com a principals objectius la generació de creixement econòmic, i en particular, la creació d’ocupació. Per assolir aquests objectius, es proposa aprofundir en la integració del mercat comú, especialment en àrees com l’energia, el mercat de capitals i els continguts digitals.

Unió energètica i creixement sostenible

La idea de crear una unió energètica forma part de les iniciatives que fomenten l’aprofundiment del mercat comú i la competitivitat de les empreses europees, que es beneficiarien d’una important reducció de costos. A més a més, les tenses relacions amb Rússia i Ucraina, principals socis energètics dels estats membres orientals, han evidenciat la necessitat d’una acció europea conjunta en aquesta matèria.

D’altra banda, la Comissió manté el compromís de la UE amb la lluita contra el canvi climàtic, especialment amb la reducció d’emissions de diòxid de carboni (CO2). Una de les prioritats d’aquesta Comissió és la implementació d’un mercat de drets d’emissió (ETS en anglès) que fomenti la inversió en energies renovables.

Unió bancària i mercat de capitals

Arrel de la crisi financera de 2009, s’ha evidenciat la necessitat de dotar-se d’una regulació del mercat de capitals en l’àmbit supranacional. Des de la Unió Europea s’han adoptat diverses mesures, tenint en consideració l’existència d’una moneda única entre molts membres (eurozona) i la supervisió de la política monetària per part del BCE.

Aquests dies ha entrat en vigor el Mecanisme Únic de Supervisió (MUS) que dóna al BCE les potestats per supervisar les entitats bancàries dels estats membres. Aquest instrument, juntament amb el Mecanisme Únic de Resolució (MUR), esdevindrà un dels pilars de la unió bancària. La implementació d’aquest projecte serà complementat per l’activitat del comissari Jonathan Hill, especialment designat per a afers d’Estabilitat Financera, Serveis Financers i Unió de Mercats de Capitals.

Agenda Digital

Durant aquest mandat, la Comissió impulsarà la creació d’un mercat integrat de telecomunicacions. Això implicarà la desaparició de les barreres nacionals en favor d’una regulació única europea, especialment en termes de copyright i protecció de dades personals. La finalitat d’aquesta equiparació en l’àmbit de les telecomunicacions es afavorir la inversió i el desenvolupament d’empreses  de contingut digitals en tot el continent europeu.

Per a més informació sobre els àmbits d’actuació de la nova Comissió Europea, us recomanem els següents informes:

Memos to the EU leadership (Bruegel)

Priorities for the Juncker Commission: Policy recommendations and advice (CEPS)

El TTIP, des de l’òptica francesa

L’estat francès és el segon país més poblat de la Unió Europea i la cinquena potència mundial en termes de PIB, segons el FMI. La seva relació amb Estats Units és especialment estreta: França és el tercer soci comercial de la potència americana a Europa (després d’Alemanya i el Regne Unit) i els Estats Units són el principal destí extracomunitari de les exportacions i inversions franceses. Considerant això, és evident que l’aprovació d’un projecte com el TTIP tindrà uns efectes considerables sobre l’economia francesa.

Tot i haver sigut objecte d’una sessió al Senat francès amb anterioritat, les eleccions europees van ser l’escenari propici per a generalitzar el debat sobre les implicacions del TTIP a França. Durant el període de campanya electoral, es va destacar la responsabilitat dels europarlamentaris en l’aprovació d’aquest acord, que va esdevenir un dels principals temes de l’agenda electoral.

Aquest fenomen va obligar als partits polítics a posicionar-se de manera clara. La fitxa elaborada per Notre Europe reporta clarament les diverses tendències entre els eurodiputats francesos. En termes generals, el Partit Socialista va adoptar una posició cauta: tot i destacar els beneficis d’accés al mercat americà per a les empreses, es va manifestar clarament contrari a la inclusió de determinats àmbits (l’audiovisual, la cultura, la defensa i protecció de les dades personals i mesures mediambientals) i l’eliminació del Tribunal d’Arbitratge (ISDS). Alguns partits del centre ideològic, com l’UMP,  han expressat la seva desconfiança cap a un acord que posa en risc el model europeu, derogant estàndards de qualitat. Des de posicions més radicals (tant de dreta com esquerra) i ecologistes s’han mobilitzat clarament en contra del TTIP, considerat una amenaça a la sobirania de l’estat i la consolidació dels drets de les multinacionals en detriment dels drets dels consumidors.

El govern de François Hollande, en coherència amb la posició del seu partit, ha deixat clar que el marge de negociació està clarament definit i que el sector audiovisual i la protecció dels drets dels consumidors s’ha de mantenir fora del procés de liberalització. Recentment, el secretari de Comerç Exterior s’ha dirigit a la Comissió Europea demanant una major transparència en el procés de negociacions.

Segons una enquesta de l’Institut CSA (realitzat el maig de 2014), la societat francesa no està familiaritzada amb el TTIP i amb els seus efectes sobre l’economia. En principi, valora positivament la promoció dels intercanvis entre Estats Units i la Unió Europea, però existeix un fort sentiment de desconfiança en termes de seguretat sanitària. Tanmateix, preval la creença de que el tractat beneficiarà sobretot als Estats Units i es critica la falta de transparència en relació amb les negociacions.

Aquest clima d’incertesa i falta de cohesió de l’opinió pública francesa és fruit d’una sèrie de preocupacions. La introducció d’aliments genèticament modificats, de pollastres desinfectats amb clor o de vedella tractada amb hormones ha creat l’alarma entre els consumidors francesos, tot i que la Comissió Europea ha assegurat que no forma part de la negociació. Un altre risc que preocupa la ciutadania és la possibilitat de que el fràcking (una tècnica d’extracció de petroli molt agressiva amb el medi ambient) s’estengui com a pràctica habitual a Europa.

Per últim, hi ha un factor molt influent en la societat francesa que contribueix a aquest clima de desconfiança i és el concepte de “sobirania”. Tot i ser dels països més actius en el procés d’integració, França és fortament reticent a qualsevol mesura que sigui percebuda com una cessió o un atac a la sobirania nacional. Per aquest motiu, l’opinió pública francesa no valora positivament arguments com la liberalització comercial i la creació d’un Tribunal d’Arbitratge imparcial, donat que això s’interpreta com una cessió de sobirania a actors multinacionals al marge de l’estat.

En resum, el debat sobre les implicacions del TTIP continua obert. El govern francès i els grups polítics s’han mantingut actius sota l’escrutini dels mitjans de comunicació i d’una societat civil amb capacitat de mobilització. Està clar que les properes rondes de negociació seran de gran interès per al públic francès.

El dilema sobre les inversions que amenaça el TTIP

L’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions (TTIP en les sigles en anglès) entre els Estats Units i la Unió Europea és el principal acord de lliure comerç mai vist. No només per la seva magnitud -incorpora els dos principals blocs econòmics del món- sinó també per la complexitat de les seves negociacions, que encara estan en marxa i lluny de concloure. S’acostuma a comentar que aquest acord pot arribar a canviar radicalment el comerç internacional i  reconfigurar els espais geopolítics globals. Segurament sigui un clam una mica desmesurat ja que, en aquest cas, la baixada d’aranzels que es pugui aconseguir és massa baixa com per a afectar el comerç. Els EUA i la UE són de les regions amb menys barreres comercials i, de mitja, els aranzels estan situats només al 4%. Únicament les barreres no-aranzelàries, com els requisits tècnics d’un producte, poden suposar una barrera comercial prou significativa. Però sí que les negociacions poden destapar un flux d’inversions força considerable entre l’est i oest de l’Atlàntic. El TTIP tracta essencialment, doncs, sobre facilitar i protegir inversions més que no pas obrir comerç.

Hi ha diversos temes que estan al centre de la polèmica en la que es troba encallat el TTIP. En particular, s’assenyala el risc que Europa acabi forçada a una reducció dels estàndards ambientals, laborals o de qualitat dels productes; la manca de transparència i participació civil en les negociacions; i, en especial, l’anomenat Mecanisme de Disputa Estat-Inversors (ISDS en les sigles en anglès). Centrem-nos en aquest darrer, ja que és el que lliga amb els altres dos temes. L’ISDS serveix, en poques paraules, per a assegurar que els inversors estrangers estan efectivament protegits davant accions discriminatòries o abusives per part de les autoritats del país on han invertit. És una clàusula que s’afegeix als tractats d’inversió entre països i que permet als inversors portar a l’Estat a judici si aquest implementa una política que perjudiqui injustament els seus interessos. Certament, l’ISDS ha estat protegint de manera correcta als inversors de males pràctiques que començaven a abundar als països en vies de desenvolupament tals com: expropiació dels actius dels inversors a la força o sota una compensació injusta; discriminació comercial davant competidors locals; revocació sense justificació de llicències comercials per a operar al país; o bé, abusos econòmics per part del govern com, per exemple, no permetre repatriar capital financer.

La severitat amb la que es redacten aquestes clàusules ha anat a l’alça durant aquests darrers anys, a mesura que els governs d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina competien entre ells per a atreure inversions d’Occident. En paral·lel, les crítiques pel mal ús de l’ISDS anaven en augment. Els crítics denunciaven que s’estava donant un poder desmesurat als inversors davant els Estats. L’ISDS, diuen, lliga als governs -i la seva sobirania- de mans a l’hora de dur a terme qualsevol canvi de política o de regulacions que pugui violar les garanties i estàndards de negoci que l’Estat havia firmat als tractats d’inversió. És a dir, no es poden canviar les regles del joc, sota risc que un inversor internacional iniciï una acció legal. Un bon exemple de la perversitat d’aquest mecanisme el dóna Alemanya. D’ençà que el govern de Merkel va decidir al 2011 dur a terme una “apagada nuclear”, que reflectia un bon consens polític i social, diverses empreses presents al país amb interessos en l’energia nuclear han denunciat a l’Estat per la pèrdua de negoci que els pertoca en virtut dels acords d’inversió firmats. La mateixa lògica aplica en cas que un país europeu, en un moment donat, decideixi prohibir els aliments genèticament modificats, afectant als productors dels Estats Units. El risc, per tant, no és tant que la UE acabi baixant els estàndards, com clamen els crítics, sinó que sigui reticent a establir-ne més si d’aquesta manera està afectant negativament els interessos dels inversors.

La idoneïtat de l’ISDS també és atacada pel flanc liberal. Així, per exemple, el Cato Institute exposava en un informe (el resum aquí) a principis d’any les raons per les quals aquesta clàusula atempta, de fet, contra el lliure comerç. En essència, l’ISDS distorsionaria les decisions d’inversió que fan les empreses. Aquest mecanisme actua com un subsidi “tapat” per a empreses que, sense ell, no invertirien ja que no es poden permetre els riscos intrínsecs de la inversió -el que es coneix com a risc moral-. A més, atorga privilegis a les empreses estrangeres davant les nacionals, que no estan protegides per aquest mecanisme. I, en certa manera, aquestes grans empreses ja són capaces per si mateixes d’avaluar el risc polític que té una inversió.

En definitiva, és un mecanisme criticat tant per la dreta com per l’esquerra. Només és desitjat pels “vested interests”, els principals beneficiats de l’ISDS, que són els únics que tenen influència i participen a les negociacions. És per això que l’ISDS encara és present al TTIP, tot i que comença a ser qüestionat. Una nota recent de la Comissió Europea comenta que cal trobar aquell mecanisme que pugui equilibrar el dret dels Estats a regular i la necessitat de protegir als inversors -un equilibri potser impossible de trobar?-. En un cas com el TTIP, entre països avançats amb un Estat de dret més que acceptable, té poc sentit que l’ISDS hi consti. S’allunya dels motius justificats pels quals es va idear inicialment -males pràctiques discriminatòries dels Estats- i pot ser molt mal usat. Si contribueix a alguna cosa, és a augmentar l’escepticisme de la societat i d’alguns polítics que el TTIP no és beneficiós quan, d’una altra manera, sí que ho seria. Sense aquest mecanisme, per tant, hi hauria més possibilitats d’arribar a un bon acord.

Roger Guiu forma part d’eKonomicus, un col·lectiu de joves economistes per a promoure anàlisi i debat independent sobre l’economia global. El podeu seguir a Twitter: @guiuint o @eKonomicus

Blog d'informació sobre la 8a legislatura europea